Conversa 34

 
22 XII 1919

  • Molts verbs catalans tenen al subjuntiu formes amb una –g– que no apareix a l’infinitiu.
  • Aquestes formes tenen orígens diferents:
    • Algunes són etimològiques. Per exemple:
      • llatí dicam català [jo] diga [jo] digui
      • llatí ducam català [jo] duga [jo] dugui
    • Algunes són formes analògiques aparegudes a l’edat mitjana:
      • català antic [jo] mova [jo] moga [jo] mogui
      • català antic [jo] respona [jo] responga [jo] respongui
    • D’altres han aparegut a l’època moderna. P. ex.:
      • català antic [jo] sia [jo] siga [jo] sigui
      • català antic [jo] vulla [jo] vulga [jo] vulgui
  • Generalment, aquests verbs també presenten –g– a l’imperfet i al perfet d’indicatiu.
    • P. ex.:
      • beure begui, begués, beguí
    • Aquesta regla té excepcions, però la llengua tendeix a donar-les també una forma amb -g-.
      • P. ex.:
        • ser sigui, fos (després també sigués), [perfet jo fui]
      • En casos de concurrència entre una forma etimològica (sense –g-) i una d’analògica (amb –g-), cal que la llengua literària preferixi les formes etimològiques.
  • Cal també substituir les formes analògiques de perfet i participi passat amb –g– per les etimològiques:
    • sigué fou
      • Anàlogament, és preferible estat a sigut, malgrat també s’accepti aquest.
    • sapigué, sapigut sabé, sabut
    • capigué, capigut cabé, cabut
    • escrigué escriví

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s