Conversa 45

 
4 I 1920

Quan l’ortografia catalana antiga d’un mot en contradiu l’etimològica, cal restablir les grafies antigues o seguir la pronúncia de les regions que no confonen aquests sons.

• Tot i les coincidències, a vegades, amb idiomes europeus com el francès o l’italià, no els hem de copiar sistemàticament. P. ex.:
  • Cal escriure buit, com antigament, en comptes de fer servir v com el francès (vide) i l’italià (vuoto) o el mot etimològic llatí (vócitum).

Conversa 44

 
3 I 1920
El català i el castellà antics manllevaren del germànic el mot baró/barón, que significava tant home com un títol nobiliari.

• En fixar l’ortografia, el català mantingué baró per a les dues accepcions (d’on baronívol), mentre que el castellà optà «arbitràriament» per la forma amb b per al títol nobiliari i la forma amb v per a home.
  • Tanmateix, baró té en català una extensió més restringida que el mot castellà varón, raó per la qual sovint és millor traduir aquest per home, noi o mascle.

Conversa 43

 
2 I 1919

En llatí vulgar, tots els sons de b llatina intervocàlica esdevingueren el so de v.

• Com que en castellà els sons de b i v es confongueren històricament aviat, l’ortografia recorregué en molts casos a l’etimologia per fixar l’escriptura.
  • Ens molt casos el català copià tant les escriptures etimològiques del castellà (que no representaven la pronúncia catalana a les zones que diferencien /b/ de /v/) com escriptures errònies en què el castellà havia mantingut una v gràfica no corresponent a la pronúncia.
    • Cal restablir les grafies correctes (és a dir: segons els parlars que distingeixen els sons, en posició intervocàlica, i segons la grafia etimològica en la resta de casos).

Conversa 42

 
1 I 1920

• Seria convenient reintroduir la construcció ser cosa de què, en què cosa fa referència a tota l’oració precedent, com a l’expressió la qual cosa.
  • Exemples medievals [amb un llenguatge parcialment actualitzat]:
    • Trameteu-nos aquesta lletra allà on siguem, i tingueu d’això sobirana cura, com cosa serà de què ens fareu servei.
    • En això us preguem que no hi hagi falla, car cosa és de què haurem gran plaer.
  • v. Conversa 39 (la qual cosa) i Conversa 40 (la qual cosa, què).

Conversa 41

 
31 XII 1919

Tot i enllaçar dues oracions, el relatiu també és un membre de l’oració de relatiu [és a dir, l’oració dependent].

• Per això, la repetició de la informació aportada pel relatiu només és acceptable en l’estil familiar.
  • De fet, aquesta construcció és considerada defectuosa en totes les llengües romàniques tret del romanès, en què ha passat a ser la construcció normal.

Conversa 40

 
30 XII 1919

• La construcció la qual cosa no presenta cap dificultat de comprensió al parlant modern.
  • v. Conversa 39.
• Caldria, però, disposar d’un relatiu alternatiu més breu.
  • Després de certes preposicions, aquest podria ser què, del qual hi ha nombrosos exemples a la llengua antiga.
    • [Als exemples, què segueix les preposicions de i per.]

Conversa 39

 
29 XII 1919

Quan el pronom relatiu substitueix tota l’oració anterior, una de les construccions emprades pel català antic era la qual cosa, que cal restablir.

• Atès el rebuig del mot lo com a determinant neutre, cal evitar l’expressió *lo qual, manllevada del castellà.

Conversa 38

 
28 XII 1919.

Al mot castellà cuyo correspon en català la construcció «article + nom + del qual» (i variacions de gènero i nombre), que s’emprava en els texts antics i cal recuperar.

• S’han d’evitar els mosts qual i quin amb aquest significat, que genuïnament no tenen.

Conversa 37

 
27 XII 1919

La construcció castellana el que té dos valors, que es tradueixen en català de maneres diferents:

• castellà el (antecedent) + que (relatiu) → català el que.
  • Per exemple: Un libro y el [libro] que me diste → Un llibre i el [llibre] que em donares.
• castellà el que (relatiu) → català el qual, què.
  • Per exemple: El libro del que hablas → El llibre del qual / de què parles.

Conversa 36

 
26 XII 1919

El radical de l’imperfet de subjuntiu és el mateix que el de la primera i segona persones del plural del present de subjuntiu.

• Per exemple:
  • dir → diguem, digueu / digués, etc.
• Úniques excepcions:
  • • cabre → capiguem, capigueu / cabés, etc.
    • escriure → escriguem, escrigueu / escrivís, etc.
    • ésser → siguem, sigueu / fos, etc.
    • poder → puguem, pugueu / pogués, etc.
    • saber → sapiguem, sapigueu / sabés, etc.
    • veure → vegem, vegeu / veiés, etc.
    • voler → vulguem, volgueu / volgués, etc.
• Cas particular d’alternança:
  • haver → haguem/hàgim/hagem, hagueu/hàgiu/hageu vs. hagués, etc.
    • Les formes haguem i hagueu estan formades analògicament a partir de l’imperfet, de manera que les altres formes, etimològiques, són preferibles.
    • La llengua literària prefereix hàgim/hàgiu, molt més exteses geogràficament (juntament amb les variables hàgem/hàgeu) que les formes hagem i hageu, però aquestes son les prolongacions etimològiques directes de les formes antigues, hajam i hajau.