Conversa 35

 
23 XII 1919

• Les oracions de relatiu fan la funció d’atribut d’un nom o pronom, mentre que les subordinades interrogatives completen o determinen la informació del verb principal d’una oració.
• Els mots què, qui i on tenen tant la funció de relatiu com la d’interrogatiu, mentre que el mot quin té només la d’interrogatiu.
  • v. Conversa 33.

Conversa 34

 
22 XII 1919

• Molts verbs catalans tenen al subjuntiu formes amb una –g– que no apareix a l’infinitiu.
• Aquestes formes tenen orígens diferents:
  • Algunes són etimològiques. Per exemple:
    • llatí dicam → català [jo] diga → [jo] digui
    • llatí ducam → català [jo] duga → [jo] dugui
  • Algunes són formes analògiques aparegudes a l’edat mitjana:
    • català antic [jo] mova → [jo] moga → [jo] mogui
    • català antic [jo] respona → [jo] responga → [jo] respongui
  • D’altres han aparegut a l’època moderna. P. ex.:
    • català antic [jo] sia → [jo] siga → [jo] sigui
    • català antic [jo] vulla → [jo] vulga →[jo] vulgui
• Generalment, aquests verbs també presenten –g– a l’imperfet i al perfet d’indicatiu.
  • P. ex.:
    • beure → begui, begués, beguí
  • Aquesta regla té excepcions, però la llengua tendeix a donar-les també una forma amb -g-.
    • P. ex.:
      • ser → sigui, fos (després també sigués), [perfet jo fui]
    • En casos de concurrència entre una forma etimològica (sense –g-) i una d’analògica (amb –g-), cal que la llengua literària preferixi les formes etimològiques.
• Cal també substituir les formes analògiques de perfet i participi passat amb –g– per les etimològiques:
  • sigué → fou
    • Anàlogament, és preferible estat a sigut, malgrat també s’accepti aquest.
  • sapigué, sapigut → sabé, sabut
  • capigué, capigut → cabé, cabut
  • escrigué → escriví

Conversa 33

 
21 XII 1919

• El mot quins és el plural de l’adjectiu interrogatiu quin, no del pronom relatiu qui, que és invariable.
• Cal combatre l’ús de quin com a relatiu, traduint els relatius castellans el cual (i les seves variacions morfològiques) i cuyo, que s’han de traduir per el qual (i variacions) i la construcció «article + nom + del qual» (i variacions), respectivament.
  • [Per exemple: castellà cuyo amigo → l’amic del qual, l’amic de la qual, etc.]

   

Conversa 32

 
20 XII 1919

• En les oracions imperatives afirmatives, el verb s’empra en mode imperatiu, mentre que en les negatives s’utilitza el present de subjuntiu. P. ex.:
  • Preneu-ne.
  • No en prengueu.
• Les formes verbals d’imperatiu són idèntiques a les del present de subjuntiu…
  • … a la majoria de verbs: a totes les persones verbals excepte la segona del plural (vosaltres).
  • … a alguns verbs, a totes les persones verbals. Exemples:
    • dir
    • ésser
    • poder
    • saber
    • voler

Conversa 31

 
19 XII 1919

• Els verbs que acaben en –c a la primera persona del present d’indicatiu fan el present de subjuntiu amb una –g– entre l’arrel i les desinències típiques d’aquest temps verbal, a totes les persones verbals. P. ex.:
  • beure → jo bec → jo begui, nosaltres beguem, vosaltres begueu…
  • valer → jo valc → jo valgui, nosaltres valguem, vosaltres valgueu…
• Quan hi ha vacil·lacions a una construcció verbal entre les formes de subjuntiu i les d’indicatiu, hem de fer servir les mateixes que amb formes personals en què no vacil·lem. P. ex.:
  • Volem que vinguis → Volem que vingueu (no *Volem que veniu)

Conversa 30

 
18 XII 1919

Cal evitar els infinitius acabats en –guer i els gerundis acabats en –guent, així com els gerundis *vegent (per veient) i *visquent (per vivint).

• De fet, el gerundi té sempre el mateix radical que les formes del present d’indicatiu acabades en –em o –im.

Conversa 29

 
17 XII 1919

• La llengua literària ha perdut els següents mots:
  • davall, que significava sota (preposició o adverbi).
  • dessús i dejús, adverbis que designaven coses citades, respectivament, abans o després al text.
• Caldria, de fet, recuperar el mot davall.
  • [Se’n podria deduir que Pompeu advoca per la recuperació de tots tres, però només ho fa explícit en aquest cas.]
• [Actualment, el DIEC2 recull els tres mots, remetent sota a davall en ambdós casos, i tant dessús com dejús a damunt i davall, respectivament.]

Conversa 28

 
16 XII 1919

A les oracions afirmatives, el mot res significa alguna cosa.

• Per tal d’evitar l’ambigüitat, és inadmissible l’omissió del mot no en les oracions i els termes negatius que contenen el mot res.
• [Cf. Conversa 27.]

Conversa 27

 
15 XII 1919

• L’omissió del mot no després de mai és…
  • … desaconsellable en les oracions expositives i imperatives (en què el mot mai sempre és negatiu).
  • … inadmissible en les oracions condicionals i interrogatives (en què aquest mot pot tenir significat positiu o negatiu).
• Es pot aplicar el mateix raonament als mots cap, enlloc, gens, ningú i res, amb algun dels quals, fins i tot, pot existir ambigüitat en oracions expositives.
  • Per això, el més recomanable és no ometre el mot no després d’aquestes paraules, en cap cas.

Conversa 26

 
14 XII 1919

• Les paraules cap, gens, mai, i res no són negatives per se, tot i que ho puguin semblar quan apareixen com a única resposta a una pregunta, cas en què en realitat formen part d’una oració on s’ha elidit el mot que indica negació, no. P. ex.:
  • Què t’han donat? ―[No m’han donat] res.
  • Vindrà algun cop? ―[No vindrà] mai.
• Per tant, cal no eliminar de la llengua parlada, sinó «mantenir curosament», els usos positius d’aquests mots. P. ex.:
  • Si cap nau ve darrere, en podeu ser senyor.