Conversa 24

 
12 XII 1919

  • Recursos per a remeiar els castellanismes:
    • Arcaismes.
    • Aportacions dialectals.
    • Manlleus del llatí.
    • Derivació.
  • El català central tenia els sufixos “petrificats”, però es poden fer servir per formar nous mots, com va fer Verdaguer magistralment amb el sufix –ívol.

Conversa 25

 
13 XII 1919

  • El canvi del gènere genuí dels mots pel gènere que tenen en castellà és una forma subtil de castellanisme.
  • Exemples:
    • *la corrent, *la costum, *la senyal, *les llegums: femenins en lloc del masculí genuí.
    • *el fi (terminació), en lloc de la fi, al costat d’el fi (objectiu).
    • *el vall, *els [dents] incisius: masculins en lloc del femení genuí.

Conversa 23

  • A vegades, els mots català i castellà derivats del mateix mot llatí tenen significats diferents. Per exemple:
    • llatí traheretraure i ESP traer
    • llatí dominamdona i ESP dueña
    • llatí filiolumfillol i ESP hijuelo
  • Alguns castellanismes, contra els quals s’ha de lluitar, són manlleus de significats castellans en mots o expressions catalanes. Per exemple:
    • remetre amb el significat castellà, que antigament tenia el mot trametre.
    • curar amb el significat castellà, antigament guarir.
    • cuidar amb el significat castellà, en lloc del seu significat antic, pensar.
    • lliurar, v. Conversa 22.
    • els demés amb el significat castellà, enlloc del seu genuí, la majoria.

Conversa 22

 
9 XII 1919

  • El verb lliurar s’empra contemporàniament [a Fabra] amb els significats de deslliurar o alliberar, però cal usar-lo amb el seu significat genuí, d’entregar.
    • [Fabra no especifica si només cal emprar lliurar amb el sentit d’entregar o accepta els dos sentits.]
  • El verb entregar hauria de ser eliminat del català, atès que és un castellanisme.
    • [L’IEC accepta entregar des de la publicació del seu Diccionari l’any 1995, i tant el Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll) com el de l’Enciclopèdia Catalana n’identifiquen l’etimologia com llatina.]

Conversa 21

 
8 XII 1919

  • «És indispensable que tinguem una coneixença exacta de tots els castellanismes existents, disposats tothora a eliminar-ne el nombre més gran possible.»
    • Però «el fet que un mot ens vingui del castellà no vol dir que hagi de ser sistemàticament rebutjat.»
  • Podem esbrinar que un mot que fem servir en català és un castellanisme perquè revesteixi els canvis fonètics propis de l’evolució del llatí al castellà, en lloc dels propis de l’evolució del llatí al català.
  • Alguns d’aquests canvis són força fàcils d’observar, mentre que d’altres requereixen una «comparació detinguda».
  • Exemples de canvis fàcils d’esbrinar:
    • Manteniment de la f inicial llatina en català i caiguda en castellà: [aurum →] or vs. oro.
    • Caiguda de la u de la síl·laba final llatina en català i manteniment en castellà: filiumfill vs. hijo.
    • Evolució del «grup ly» del llatí vulgar al català ll [l palatal] i el castellà j [/x/]: mateix exemple.
    • Caiguda de la n final llatina en català i manteniment en castellà: pan vs. pa.
  • L’aplicació de regles com aquestes ens fa veure que els següents mots, tot i que revesteixin una forma aparentment catalana, són en realitat castellanismes:
    • *plaç (del llatí placitum, forma intermèdia plaç’tu), atès que el grup c’t no es redueix en català a ç (cf. llatí acceptoremastor, castellà azor).
    • *apoi: la forma catalana genuina en seria apuig.

Conversa 19

 
6 XII 1919
Els mots gens i res són un exemple dels canvis en les accepcions genuïnes dels mots per influència del castellà.

  • En aquest cas, per la identificació de res amb el castellà nada (deixant de banda tant els usos de gens com els valors positius de res, equivalents al castellà algo).

Conversa 18

 
5 XII 1919

  • No només cal evitar les grafies errònies, sinó també les pronúncies errònies.
  • S’ha d’evitar, per exemple:
    • Pronunciar amb [s] (essa sorda) els cultismes que s’escriuen amb z.
    • Pronunciar amb [n] (en lloc de [m]) els mots amb les grafies –mp-, p. ex.: consumpció.
    • Pronunciar una sola [l] (en lloc de dues) als mots amb ela geminada.

Conversa 17

 
4 XII 1919

Als llatinismes, en posició intervocàlica, cal escriure s sorda (ss) o sonora (s) segons llur pronúncia en llatí, i pronunciar-los de la manera corresponent.

[Això respon al principi general d’adaptar els cultismes des de llurs llengües originals, no pas a partir del castellà o altres llengues intermediàries. Fabra en parlà abans a les Converses 3 i 4.]

Conversa 16

 
3 XII 1919

  • Molts mots catalans es troben substituïts pels corresponents castellans en llurs accepcions menys freqüents o a accepcions novelles. P. ex.:
    • lleixiu (de cendra) vs. *legia (líquida)
    • sostre (de cabana) vs. *techo (de sala)
    • llevat (del pa) vs. *llevadura (de cervesa)
    • rierol (p. ex., ‘que va a un molí’) vs. *arroyo (p. ex., ‘al carrer’)
    • arrel (natural) vs. *raíz (matemàtica)
    • guspira / espurna (de foc) vs. *xispa (elèctrica)
    • finestreta (finestres petites) vs. *ventanilla (d’un vagó)
    • la calor (meteorològica) vs. *el calor (fenomen físic)
  • La substitució de tals castellanismes, quan han penetrat al llenguatge corrent (p. ex.: *legia, *arroyo), és molt difícil., mentre que ja és practica en els que no ho han fet.

Conversa 15

 
2 XII 1919

  • Tot i que la gent pugui percebre els arcaismes com invencions, el fet és que ja es troben a la llengua antiga [per definició].
  • Aquest és el cas d’acomiadar i assabentar(-se), que es troben respectivament l’any 1384 i a Tirant lo Blanch, i són per tant més genuïns que *despedir i *enterar(-se).