Conversa 45

 
4 I 1920

Quan l’ortografia catalana antiga d’un mot en contradiu l’etimològica, cal restablir les grafies antigues o seguir la pronúncia de les regions que no confonen aquests sons.

  • Tot i les coincidències, a vegades, amb idiomes europeus com el francès o l’italià, no els hem de copiar sistemàticament. P. ex.:
    • Cal escriure buit, com antigament, en comptes de fer servir v com el francès (vide) i l’italià (vuoto) o el mot etimològic llatí (vócitum).
Advertisements

Conversa 44

 
3 I 1920
El català i el castellà antics manllevaren del germànic el mot baró/barón, que significava tant home com un títol nobiliari.

  • En fixar l’ortografia, el català mantingué baró per a les dues accepcions (d’on baronívol), mentre que el castellà optà «arbitràriament» per la forma amb b per al títol nobiliari i la forma amb v per a home.
    • Tanmateix, baró té en català una extensió més restringida que el mot castellà varón, raó per la qual sovint és millor traduir aquest per home, noi o mascle.

Conversa 43

 
2 I 1919

En llatí vulgar, tots els sons de b llatina intervocàlica esdevingueren el so de v.

  • Com que en castellà els sons de b i v es confongueren històricament aviat, l’ortografia recorregué en molts casos a l’etimologia per fixar l’escriptura.
    • Ens molt casos el català copià tant les escriptures etimològiques del castellà (que no representaven la pronúncia catalana a les zones que diferencien /b/ de /v/) com escriptures errònies en què el castellà havia mantingut una v gràfica no corresponent a la pronúncia.
      • Cal restablir les grafies correctes (és a dir: segons els parlars que distingeixen els sons, en posició intervocàlica, i segons la grafia etimològica en la resta de casos).

Conversa 42

 
1 I 1920

  • Seria convenient reintroduir la construcció ser cosa de què, en què cosa fa referència a tota l’oració precedent, com a l’expressió la qual cosa.
    • Exemples medievals [amb un llenguatge parcialment actualitzat]:
      • Trameteu-nos aquesta lletra allà on siguem, i tingueu d’això sobirana cura, com cosa serà de què ens fareu servei.
      • En això us preguem que no hi hagi falla, car cosa és de què haurem gran plaer.
    • v. Conversa 39 (la qual cosa) i Conversa 40 (la qual cosa, què).

Conversa 41

 
31 XII 1919

Tot i enllaçar dues oracions, el relatiu també és un membre de l’oració de relatiu [és a dir, l’oració dependent].

  • Per això, la repetició de la informació aportada pel relatiu només és acceptable en l’estil familiar.
    • De fet, aquesta construcció és considerada defectuosa en totes les llengües romàniques tret del romanès, en què ha passat a ser la construcció normal.

Conversa 40

 
30 XII 1919

  • La construcció la qual cosa no presenta cap dificultat de comprensió al parlant modern.
  • Caldria, però, disposar d’un relatiu alternatiu més breu.
    • Després de certes preposicions, aquest podria ser què, del qual hi ha nombrosos exemples a la llengua antiga.
      • [Als exemples, què segueix les preposicions de i per.]

Conversa 39

 
29 XII 1919

Quan el pronom relatiu substitueix tota l’oració anterior, una de les construccions emprades pel català antic era la qual cosa, que cal restablir.

  • Atès el rebuig del mot lo com a determinant neutre, cal evitar l’expressió *lo qual, manllevada del castellà.